CATENGESP


MENYS VOL DIR MÉS

(27/01/2007)

DESCOBRIR CATALUNYA (01/02/2007)

Un comentari sobre els reportatges turístics dels mitjans de comunicació estrangers, extraordinàriament tòpics per no malinformats i carregats de prejudicis, sobre la Costa Brava


El mes passat, com a membre del jurat dels Premis de Comunicació Turística del Patronat de Turisme de Girona, vaig tenir la possibilitat d'entreveure quina és la visió actual que els periodistes estrangers tenen de Catalunya i he de dir que la dita visió em va deixar esbalait, atordit i fins i tot garratibat. Per explicar la Costa Brava i el Pirineu català als seus compatriotes, aquests periodistes havien utilitzat un reguitzell interminable de tòpics castellanocèntrics que pensava que havien desaparegut definitivament: imatges de noies moreníssimes que tocaven la guitarra; de gent gran que feien gravats de fusta religiosos; de pagesos alegres que passejaven vaques i xais a través de prats assolellats; com si a Catalunya no hi hagués ni rosses que escoltaven rap ni executius que conduïen Saabs ni New Agers que venien preservatius pintats a mà. I la distorsió cultural no s'aturava aquí: en un reportatge alemany, es parlava del català com a 'dialecte', i deu ser per això que van obligar una actriu catalana a llegir un text medieval jueu – escrit orginalment en català, és clar – en un castellà gironí que grinyolava d'una manera escruixidora; i en una sèrie feta per a un canal de televisió de Castella i Lleó, una presentadora no deixava de repetir, amb un to si fa no fot patològic, que la 'gent catalana' era fabulosament hospitalària i amable – com si algú en pogués tenir algun dubte – i s'extasiava amb la visió de quatre lluços acabats de pescar, i bavejava davant el casc antic de Palamós – per bé que no n'hi havia per tant - però no parlava ni durant un segon de la història, la cultura ni, evidentment, la llengua original del territori que frisava per recomanar als seus paisans.
Sort que vam tenir d'un reportatge bosnià sobre Salvador Dalí, que, tot i ser un pèl massa especialitzat pel que feia als requeriments del concurs, si més no situava el pintor i escriptor clarament en el seu context cultural real. Va resultar que el cineasta bosnià, per manca de pressupost, ho havia hagut de rodar tot en tres dies. En aquestes condicions d'infart, va aconseguir crear un reportatge més profund, més precís, i menys distorsionador que els dels holandesos, els alemanys i els castellans (i de gairebé tots els altres concursants) plegats. Així mateix, aquest cineasta balcànic va tornar a confirmar la validesa d'aquell lema tan conegut en cercles cinematogràfics i que – afegiria jo – es podria aplicar perfectament als països i les cultures dits petits: less means more.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -