CATENGESP


SENTIMENTALISME VERD

(27/01/2007)

EL TEMPS (01/09/2006)

Un arbre com a record

Quan era un nen era com tots els nens en el sentit que era un nostàlgic del futur: sabia perfectament de quins moments de la infància em recordaria més endavant, quan fos gran. Per exemple, al parc de Saint James a Londres, quan tenia sis o set o vuit anys, mirava els desmais que s'inclinaven cap al llac i sabia que al cap d'uns quants anys els tornaria a mirar i que m'omplirien de melangia, perquè vaig veure clar que traspuaven tristesa, aquells arbres, que tenien, per dir-ho així, el blues (deu ser per això que en anglès es diuen 'weeping willows', és a dir, salzes ploraners).
Al cap d'uns quants anys, quan ja era adolescent, el parc de Saint James, que no tancava mai, se m'havia convertit en una mena de refugi al qual hi anava quan no em trobava bé i volia estar sol, que era ben sovint. Durant el dia hi anava amb una llauna ben grossa de cervesa australiana i mirava els desmais mentre contemplava el meu futur amb una perplexitat barrejada amb una certa desesperació; també als vespres, quan em barallava amb els pares, solia anar sol al parc i mirava com la llum del capvespre transformava els desmais en brolls de llàgrimes fosques suspesos damunt l'aigua mentre jo fumava cigarret rere cigarret, exhalant sentiments estripats i incontrolats mentre recordava com havia mirat aquests arbres a l'època tan plàcida com llunyaníssima de la infància, alhora que raucava com una granota.
Anys després, quan ja vivia a Barcelona, un dia vaig portar els meus nens a Londres i al parc de Saint James. Els hi vaig ensenyar els desmais, als nens, tot recordant com els havia mirat a l'època de l'adolescència, en què estava convençut que no només m'equivocava cada dos per tres sinó que tot jo era una equivocació i que necessitava una altra oportunitat, un altre cos, un altre cervell.
De fet, avui en dia, quan vaig a Londres, potser perquè sóc més gran, potser perquè tinc la intuïció, a hores d'ara, que no sempre m'he equivocat al llarg de la vida, els miro, els desmais aquests, amb el gust irresistible d'una mena de triomf a la boca; els miro sabent que les coses haurien pogut anar molt pitjor, que he tingut sort, molta sort.
A Barcelona, n'he vist ben pocs, de desmais. L'altre dia, algú em va dir que n'hi havia un a la plaça Macià de Barcelona.
La propera vegada que em va tocar passar per allà vaig fixar-me expressament en els arbres, però dels desmais que persisteixen en plorar al parc de Saint James no n'hi havia cap, però sí un arbre que tenia unes fulles fines com plomes, i que també tenia, això sí, un aire entre melangiós i cansat, de dona frustrada i fins als ovaris amb tot plegat. Més tard vaig descobrir que era un arbre híbrid, una barreja de desmai i algun altre tipus d'arbre (no sé quin) i em sembla perfecte que a Barcelona aquest mig-desmai sigui diferent dels desmais londinencs; al cap i a la fi, visc a Barcelona perquè aquí tot, o gairebé tot, és diferent de Londres.
La ciutat de Londres és un mar de pedra que s'estén per damunt els camps verds del sud d'Anglaterra, un mar fred, gelat, en el qual entro tan poc com puc, només el temps just per veure la família i un bon amic, el temps just per fer alguna visita al parc de Saint James i mirar els desmais de reüll, els salzes inconsolables, abans d'agafar l'avió que vola cap a la capital catalana, cap a casa, cap a una ciutat on els desmais són mestissos i les pedres toves com la pols.
Ja n'hi ha prou de parlar d'arbres, dels desmais del parc de Saint James que ploren en públic, nit i dia. Jo havia fet el mateix, al seu costat, en l'època adolescent ja al.ludida. Si penso en ells ara, és perquè em recorden que el que més m'agrada del passat és precisament que no té res a veure amb el present.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -