CATENGESP


EL DAVID IRVING SHOW

(27/01/2007)

EL PUNT (01/06/2000)

Per fi, la trajectòria del racista disfressat d'historiador David Irving ha arribat a la seva fi

El vaig veure per primera vegada a la televisió espanyola (les celles grotesques, la cara com una patata amb pell) en un debat sobre l'Alemanya nazi que es va emetre el 1986. Davant la mirada atònita de dos historiadors més, David Irving va treure unes fotos aèries del camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau i va explicar que les cambres de gas no havien existit mai. Quan els altres van protestar, Irving, a tall de defensa, es va posar a bramar que era un 'historiador británico', com si encara visqués als anys cinquanta, aquella època llunyana en la qual es donava per descomptat que els productes britànics – pel sol fet de ser-ho - fossin d'una certa qualitat.

Bé, a hores d'ara, David Irving, per molt britànic que sigui, és un home arruïnat amb uns deutes de 500 milions de pesetes i la reputació professional completament destrossada. Fa tres mesos, va portar la catedràtica nord-americana Deborah Lipstadt als tribunals per difamació, a causa d'un llibre entitulat 'Denying the Holocaust' (1994) en el qual aquesta acusa Irving de ser un revisionista, o sigui, un membre d'una mena de moviment internacional que diu que creu que no només les cambres de gas, sinó tot l'extermini planificat de 5 a 6 milions de jueus als territoris controlats pel Tercer Reich alemany entre 1940 i 1945, no era sinó una gran mentida fomentada pels jueus del món per tal d'aconseguir indemnitzacions desproporcionades d'Alemanya i per seguir justificant l'existència de l'estat d'Israel. Segons el jutge Charles Gray del Tribunal Suprem de Londres, Deborah Lipstadt no ha difamat David Irving sinó que, al contrari, n'ha fet un retrat precís. Així mateix, Gray va afirmar que Irving 'ha manipulat les proves històriques per distorsionar la mort de milions de jueus, i és un racista, antisemita, actiu negador de l'Holocaust, que s'associa amb grups d'extrema dreta'. Aquest veredicte ha marcat el principi de la fi de la trajectòria professional de David Irving: quaranta anys de manipulació històrica, motivada per un antisemitisme profund i promoguda internacionalment a través d'una trentena de llibres i desenes i desenes de conferències.

Com és, però, que aquest show sinistre hagués durat tant de temps? Com pot ser que les mentides d'Irving fossin publicades arreu del planeta per unes editorials ben prestigioses (Wordsworth a Anglaterra, St. Martin's Press als Estats Units, Planeta a Espanya)? Com és possible que durant tants anys aquest home, que ensenyava cançons racistes a la seva filla ('Sóc un ari/no pas un jueu sectari/i no em casaré mai amb cap mico o rastafari') i que creu que les dones no haurien de treballar perquè la seva única funció és la de 'fabricar a nosaltres, els homes' i que Rudolf Hess hauria d'haver guanyat el Premi Nobel de la Pau i que el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau no és sinó 'un maleït centre d'esbarjo per a turistes' i que Hitler 'era el millor amic que els jueus tenien al Tercer Reich', com és possible, repetim, que aquest home no deixava de ser considerat un historiador com cal fins fa ben poc?

La resposta és senzilla: hi havia molta gent per a qui David Irving no era sinó un excèntric adorable, d'aquests tan anglesos, amb la diferència que en comptes d'esmorzar amb una olla al cap o parlar en francès als seus gladiols, feia declaracions absurdes sobre el nazisme. Com el Vidal-Quadras quan explica la seva peculiar visió de la història del franquisme a Catalunya, posem per cas, o Jesús Gil quan explica qualsevol cosa. Cada país els té, aquests pallassos que donen patacades a les atrocitats del passat com si fossin episodis riallers i sense importància, enmig d'un circ que encara fa olor de sang.

David Irving, però, va fer el gran error de provar d'impressionar el seu públic exclusivament amb la força de la raó: al discurs final del judici, va explicar que era la víctima d'una conxorxa jueva mundial que volia acabar amb la seva carrera professional acusant-lo d'antisemita. Potser el jutge encara li hauria concedit algun marge de credibilitat si - al principi del discurs en qüestió, segons la revista 'Private Eye' – a Irving no se li hagués escapat la frase 'Mein Fuhrer' en comptes de 'sa senyoria'. Devia ser aleshores que Charles Gray va decidir que havia arribat l'hora d'abaixar el teló i acabar d'una vegada per sempre amb el show de David Irving.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -