CATENGESP


L'OFÈS SÓC JO

(27/01/2007)

EL PUNT (01/02/2006)

Als ateus, no hi ha res que que ens ofengui tant com les imposicions sovint violentes de les religions

Com a ateu empedreït que sóc, he mirat el creixement exponencial de les protestes contra la publicació de dotze caricatures del profeta Mohammed al diari danès Jyllands-Postem al mes de setembre del 2005, amb una preocupació considerable: ostres, quan vindran per mi? Per bé que el diari en qüestió hagi demanat disculpes a la comunitat musulmana internacional, s'han cremat ambaixades (principalment daneses i noruegues, però també franceses, àustriaques, eslovenes i xilenes) al Líban, a Síria i a l'Iran; s'ha atacat la delegació escandinava a Palestina; i arreu del món islàmic hi ha hagut protestes al carrer en les quals les amenaces de mort als que han insultat el Profeta, o els que senzillament vénen del mateix continent que els que han insultat el Profeta, no han faltat.
Hi ha un parell de coses que salten a la vista. La primera és que bona part de les reaccions no corresponen, en absolut, a la suposada provocació, com tampoc s'hi van correspondre en el cas del Salman Rushdie, ni en el de l'Irshad Manji (la canadenca musulmana autora de 'Els problemes de l'Islam' [2003], amenaçada de mort per diversos grups islamistes) ni, sobretot, en el cas de l'holandès Theo van Gogh, assassinat per fer un curtmetratge. És a dir, el tracte no és del tot just: jo faig un article o un dibuix o una pel.li, tu treus un ganivet o una bomba i proves de matar-me. I això quan els musulmans del planeta gaudeixen de múltiples mecanismes de protesta pacífica mitjançant les seves poderosíssimes organitzacions internacionals i nacionals (de fet, a Catalunya, la comunitat musulmana, en comptes d'amenaçar i cremar, ha recorregut, precisament, a la protesta pacífica i organitzada, amb el resultat que s'ha obert un debat si més no racional sobre el tema).
La segona cosa que salta a la vista és la naturalesa no-racista dels dibuixos (que es poden consultar a en.wikipedia.org). Tal com va exclamar Flemming Rose, el cap de cultura de Jyllands-Posten: 'però si no representen un atac contra les persones!' Aquest – i s'ha passat per alt arreu del món – és el quid de la qüestió.
És a dir, els dibuixos satiritzen un concepte abstracte. No van en contra d'una 'raça musulmana' (cosa que no existeix, d'altra banda) sinó contra una creença religiosa, que és una cosa que qualsevol persona pot adoptar i que, per la mateixa regla de tres, és tan criticable com qualsevol altra noció humana. Per tant, l'equiparació d'aquests dibuixos amb unes caricatures sobre l'Holocaust (recordem que el curiós president de l'Iran ha anunciat un concurs d'aquestes a un diari controlat pel seu govern) és una pixada fora del test, no hi té res a veure. L'Holocaust no és un concepte abstracte sinó un fet històric: negar-lo incita a l'odi contra les persones que comparteixen l'ètnia de les víctimes (els jueus i els gitanos, en aquest cas), tal com ho fa el material antisemita que circula amb impunitat, per cert, a les escoles i els mitjans d'alguns països musulmans sense que ningú hi digui res en contra.
Jo, que sóc radicalment en contra de totes les creences religioses, que trobo que totes, sense excepció, contenen elements que considero profundament ofensius, no puc sinó celebrar que encara pugui criticar-les amb ganes al racó del planeta on m'ha tocat viure. Per mi, les religions són coses privades: que es practiquin a les llars i als temples – per això, estic a favor de la construcció instantània de totes les mesquites que facin falta a Catalunya – i que s'hi quedin. En el moment que qualsevol d'aquestes religions – cristianisme, judaïsme, budisme, hinduisme, islam, la que sigui – començi a sortir del temple i interferir amb la meva vida (per exemple, quan m'ofèn amb la flagel.lació de noies que han fet un clau extramatrimonial o insulta la meva intel.ligència dient-me que l'evolució darwiniana és una fal.làcia) doncs el vedat s'ha obert: em reservo el dret a criticar, relativitzar, blasfemar i ofendre, sí senyor, ofendre: perquè la creença d'algú sempre serà ofensiva per algú altre. Ofendre, més que un dret, és una condició sine qua non, inevitable, d'una societat oberta: sempre que estiguem parlant, ho repetim, de conceptes abstractes. Molt millor criticar-nos les idees respectives a la llum del dia, doncs – tant els creients com els ateus - que no pas fer veure que hem atorgat la raó absoluta a un sector de la població senzillament perquè aquest ha començat a intimidar tots els altres.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -