CATENGESP


DÓNA'M LA VEU

(27/01/2007)

EL PUNT (01/11/2005)

Una organització, Veu Pròpia, contradiu els que diuen que Catalunya és un país de 'dues comunitats'

Fa un parell de setmanes, una carta involuntàriament reveladora es va publicar al Periódico de Catalunya, en la qual un lector va expressar la seva sorpresa pel fet que 'alguns polítics d'origen no català' (el lector va mencionar José Montilla, entre d'altres) donessin el seu suport al nou Estatut. Tot seguit, el lector els va qualificar, si recordo bé, com a 'deslleials'. Més recentment, i en la mateixa línia, a la revista El Temps César Vidal, el director del programa 'La linterna' de la Cadena COPE, va declarar, entre d'altres coses, que 'l'Estatut vol convertir els castellanoparlants en pàries'.

Són dues mostres d'un punt de vista molt estès a l'Espanya monolingüe (si m'he de fiar dels continguts de determinats mitjans de comunicació madrilenys, i de les opinions personals que m'arriben de més enllà de Fraga i Alcanar) segons el qual a Catalunya hi ha dues ètnies enfrontades: l'ètnia espanyola i castellanoparlant, que és la bona, i l'ètnia catalana i catalanoparlant, que és neonazi, amb l'excepció d'aquells catalans que s'han declarat membres honoraris de la primera. D'aquí la visió general que es té dels catalans a la resta de l'Estat: una colla de traïdors a la nació que no només volen controlar l'economia espanyola a través d'unes conxorxes tan fosques com malèfiques, sinó que també oprimeixen descaradament els espanyols ètnics que tenen la dissort d'haver aterrat a la seva comunitat autònoma, mitjançant una institució 'nacionalsocialista' (César Vidal dixit) que es diu la Generalitat.

Però tinc una mala notícia per tots els antropològs d'estar per casa que ens miren des de fora amb tanta desconfiança: vist des de dins, des de Catalunya mateixa, és molt difícil, si no completament impossible, d'esbrinar qui pertany a quina d'aquestes suposades 'ètnies'. Després de dècades de casaments bilingües, després de l'arribada d'un milió d'estrangers, després d'anys d'escolarització multilingüe, ja no es pot dividir els ciutadans en dues comunitats antagòniques. Per no anar més lluny, només cal que miri el propi cercle d'amics, la majoria dels quals parlen català entre ells: més de la meitat són de famílies castellanoparlants (una d'elles peruanoparlant, si volem exercir la precisió lingüística a què ens ha acostumat el govern valencià). I això sense comptar els catalanoparlants que conec que provenen de famílies txeques, marroquines, palestines, nord-americanes, irlandeses, angleses, holandeses, etcètera. Però és quan em vaig assabentar de l'existència d'una organització que es diu Veu Pròpia, que em vaig adonar de fins a quin punt la visió maniquea que molts espanyols tenen de la societat catalana és del tot absurda.

Fundada fa tres anys, Veu Pròpia és un col.lectiu independent de persones que, per bé que siguin fills de famílies no-catalanoparlants, veuen l'adopció del català i l'ús habitual d'aquest idioma com una part essencial de la seva identitat com a catalans. El fundador, Josep-Anton Fernández ('a mi ningú em guanya a xarnego') és un castellanoparlant de classe treballadora, com la majoria dels membres de VP, que es va ensenyar el català d'adolescent i que es va rebel.lar, enfurismat, contra la manipulació descarada que persones com Aleix Vidal-Quadras o la gent del Foro Babel volien fer amb els 'castellanoparlants', és a dir, gent com ell, als anys noranta. El resultat d'aquesta rebel.lia, Veu Pròpia, no deixa de rebre nous adherents i acaba de llançar una campanya per fomentar l'ús del català entre la nova onada d'estrangers (una mostra del seu realisme exemplar: els avisa en cinc idiomes que 'molta gent, quan sent el teu accent, es passa al castellà de seguida: és la seva manera de dir que no ets d'aquí').

Veu Pròpia, doncs, és la prova vivent que les tesis tribals, gairebé sèrbies, de gent com el lector del Periódico o César Vidal de la Cadena COPE, no són res més que el producte d'uns prejudicis anticatalans ben desagradables que no tenen més base en la realitat que el deliri d'un paranoic qualsevol. A aquesta gent els hauríem d'enviar Josep-Anton Fernández perquè els faci de psicoterapeuta. Abans que sigui massa tard.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -