CATENGESP


FRISANT PEL FRISÓ

(27/01/2007)

EL PUNT (01/09/2005)

Els holandesos tracten el seu idioma minoritari amb una exquisidesa envejable

No cal viure massa temps a Catalunya per adonar-se que se n'hi parla molt, però molt, de l'anomenada situació lingüística. Als diaris, als programes de ràdio i televisió, a les reunions interminables dels partits que elaboren el nou Estatut, i fins i tot al carrer, la llengua i la cultura originàries del territori (i la seva relació amb les castellanes, històricament més recents) són un tema constant, fins a un punt, m'atreviria a dir, un pèl fatigant.
Per això, resulta estrany que no hi hagi més comentaristes que proven d'injectar una mica de frescor al debat, tot assenyalant altres instàncies de situacions semblants que es poden trobar a l'estranger. De vegades aquesta mena de comparació pot resultar ben reveladora.
Ho dic, això, amb un cas ben concret al cap. Es tracta d'Holanda, on acabo de passar una setmana llarga. Des d'aquí, se sol pensar d'Holanda com un país molt tranquil en aquest sentit, però allà també hi ha hagut conflictes lingüístics i culturals diguem-ne interns. El més important, sense dubte, ha estat entre els holandesos i els frisons, un poble germànic que parla una llengua estretament relacionada amb l'anglo-saxó antic (el precursor de la llengua anglesa), i que viu majoritàriament cap al nord de l'estat neerlandès.
Fa 660 anys, els frisons – abans independents, però caiguts sota el domini dels holandesos - es van alliberar de Guillem IV d'Holanda amb una gran victòria militar que encara celebren cada any. Dos segles més tard, però, els frisons van patir el seu equivalent del 1714 català: el 1550 van ser incorporats definitivament i per la força de les armes als territoris controlats pels prínceps holandesos. Tot seguit, el seu idioma va perdre el seu estatus oficial i va passar a ser tan durament reprimit que gairebé va desaparèixer del tot. Malgrat els intents de dignificar-lo per part d'una mena de Pompeu Fabra frisó anomenat Gysbert Japickx, al segle disset, tant els neerlandesos com els mateixos frisons el consideraven una llengua inferior fins ben entrat al segle vint.
Aleshores, el 1951, un judici cèlebre contra el periodista Fedde Shurer, que havia insultat un jutge per no haver permès l'ús del frisó al jutjat, va marcar el començament d'un procés de recuperació gradual d'aquest idioma. El 1980 es va convertir en llengua obligatòria a les escoles primàries a Frísia, país on 17% el saben escriure, 75% el saben llegir i 95% l'entenen. Té mig milió de parlants (d'una població total de 16 milions de neerlandesos).
Avui en dia, l'ús del frisó ha començat a créixer notablement en l'ambient no només tolerant sinó obertament favorable als frisons creat per les autoritats neerlandeses. Així mateix, segons Koen Eekma, el director d'Afûk, una organització que promociona l'ensenyament del frisó a adults, vinguin d'on vinguin, hi ha cada vegada més frisons que utilitzen el seu idioma al carrer, fins i tot quan l'altra persona fa servir el neerlandès. Ja hi ha una televisió (i unes quantes ràdios) en frisó i una indústria editorial petita però ben activa.
Però potser la cosa que més estranya el visitant català a Holanda, és l'actitud dels holandesos no frisons, els que viuen a la resta de l'estat, és a dir, l'equivalent dels andalusos, els extremenys, els madrilenys i els altres habitants de l'Espanya monolingüe. Els en parles, a aquests holandesos, de Frísia, i gairebé tots es mostren ben contents que s'hi respecten plenament els drets lingüístics corresponents. T'ho expliquen amb un cert orgull, fins i tot. Una mostra clara d'aquesta bona disposició arreu d'Holanda envers la seva única minoria autòctona és el fet que he pogut treure la informació per aquest article de 'De Volkskrant', un important diari holandès imprès a Amsterdam, d'abast estatal, que aquest estiu ha dedicat un reportatge extens, positiu, ben informat i del tot lliure de prejudicis centralistes i nacionalistes, a la situació de la llengua i la cultura frisones. Realment costa d'imaginar que un diari d'obediència madrilenya pogués publicar un reportatge semblant sobre la llengua catalana, posem per cas. No, rectifico: no costa d'imaginar; és senzillament inimaginable.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -