CATENGESP


L'ALTRE SENTIT DE BEAT

(27/01/2007)

33rpm (01/05/2006)

La Beat Generation dels anys cinquanta encara té molta influència avui en dia

Al seu article fascinant sobre la Generació Beat, publicat al número zero d'aquesta revista, Víctor Alexandre va traduir la paraula 'beat' correctament – en aquest context - com a 'alienat, vençut, derrotat'. Així és com els primers exponents d'aquest moviment literari destinat a tenir conseqüències immenses pel que fa a la cultura popular arreu del món – Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Gregory Corso, entre d'altres – es veien a ells mateixos: persones condemnades al fracàs i el rebuig en el marc de la societat nord-americana, conservadora i soporífica, dels anys quaranta i cinquanta. Però quan jo vaig arribar a sentir parlar de la Generació Beat, ja els anys setanta, vaig donar per descomptat que la paraula 'beat' es derivava del seu altre sentit en anglès: 'ritme, compàs'. I si vaig pensar això, i no era l'únic, va ser perquè a aquelles alçades, tothom associava aquest petit grup de poetes i novel.listes amb el jazz i el rock, una associació que es tornaria més intensa que mai al cap de poc, als anys vuitanta. Però començem al començament.

S'ha de pensar que per als de la Generació Beat, la música els va mostrar la manera de sortir dels confins de la literatura convencional, de la literatura 'fina', de la literatura concebuda com un món tancat en si mateix. Tot escoltant la immensa llibertat i capacitat d'improvisació dels músics de bebop, tant Ginsberg com Kerouac es van adonar que es podia escriure poesia i prosa, respectivament, amb el mateix esperit d'experimentació i urgència que feien servir mestres del jazz com el seu admirat Charlie Parker. Podríem dir, doncs, que l'estil instintiu i sempre sorprenent d'obres com 'Howl' ('Udol') o 'On The Road' ('A la carretera') es devia en bona part a la influència de la música jazz de l'època. Però la connexió entre els Beats i la música popular no acaba aquí. Perquè els textos de Kerouac i Ginsberg, inspirats, ja ho hem dit, pel jazz dels quarantes i cinquantes, servirien com una font d'inspiració al seu torn per als joves músics dels anys seixanta, com ara Bob Dylan, que va descobrir la Generació Beat a través d'un llibre de Kerouac ('Mexico City Blues') i després es va convertir en un bon amic de Ginsberg i, segons diuen, en l'amant de la poeta Beat més coneguda, Anne Waldman. (Per cert, Gregory Corso, el més verbalment desinhibit dels Beats, mai no deixava de preguntar-li a Waldman si 'Dylan tenia el forat del cul net'; Waldman solia respondre modestament que aquest forat, no l'havia vist mai).

Mentrestant, un altre autor, William Burroughs – sempre associat amb els Beats, per bé que ell negava que formés part d'aquest moviment o de qualsevol altre – estava a punt de portar a terme una petita revolució audiovisual. El seu amic i amant, el pintor Brion Gysin, havia descobert, el 1959, que si s'ajuntaven dos textos retallats a l'atzar, sempre acabaven formant un tercer text, que tenia un sentit propi ben diferent dels dels textos originals. Burroughs va acollir aquest descobriment amb entusiasme, i durant els propers vint anys no deixava d'experimentar amb la combinació de textos – 'cut-ups', en deia – fins i tot per crear novel.les senceres (com ara 'Nova Express'), formades completament de retalls barrejats a l'atzar; Burroughs també experimentava amb gravadores, tot combinant fragments de programes de ràdio, sorolls del carrer, etcètera, per crear unes cintes que encara es venen en format CD, de tan fascinants que són; feia una cosa semblant amb els quaderns de retalls que guardava, en els quals barrejava imatges i paraules que més tard feia servir a l'hora d'escriure algunes de les seves escenes més punyents. La idea bàsica darrere aquests experiments burroughsians – la combinació a l'atzar de paraules, sons i imatges – acabaria condicionant tot el món audiovisual popular, notablement els videoclips dels últims vint anys, en els quals l'ús del sistema 'cut-up' gairebé es dóna per descomptat.

Hi ha gent que diu que la Generació Beat és un moviment històric que no ha tingut continuïtat, però res podria ser més lluny de la veritat. Una nova generació de creadors va heretar l'esperit rebel i transgressor dels Beats i el van adaptar al final del segle vint i al principi de l'actual, sovint amb la complicitat dels pares de l'invent. Així mateix, Ginsberg celebrava el seu cinquantè aniversari amb The Clash i el seixantè amb Sonic Youth, alhora que col.laborava amb músics tan diferents com Phillip Glass i U2. A principis dels vuitanta, els de King Crimson van treure un homenatge trepidant a la Generació Beat ('Beat'). Laurie Anderson feia servir la veu de Burroughs en la seva obra emblemàtica 'The Home of The Brave', la mateixa veu que els de Hiphoprisy va aprofitar per fer tot un àlbum el 1993 ('Spare Ass Annie And Other Tales') en col.laboració amb Burroughs (incloent-hi el meravellós tema 'Petits consells per a la gent jove': 'si mai has de fer negocis amb un fill de puta religiós, assegura't que tot es fa per escrit, si no, no te'n sortiràs, ja que ell té el Senyor Totpoderòs al costat per aconsellar-lo com estafar-te ben estafat'). Més endavant, Kurt Cobain faria un EP basat en un conte de Burroughs ('The Priest, They Called Him'). Soft Machine, a més de ser el nom del grup de Robert Wyatt, és també el títol d'una novel.la de Burroughs; Steely Dan, un dels grups emblemàtics dels anys setanta, va manllevar el nom d'un consolador que surt a 'Naked Lunch' ('El Almuerzo Desnudo'); i, més recentment, els de Clem Snide s'han aprofitat del nom d'un detectiu privat que surt a diversos llibres de Burroughs. A Anglaterra, Burroughs es va convertir en la influència principal sobre Genesis P. Orridge, un músic i artista de performance d'una importància cabdal a finals de segle (i col.laborador, per cert, de Jordi Valls, l'únic català que s'ha convertit en una figura imprescindible de l'escena 'underground' britànica).

Però per apreciar fins a quin punt l'obra dels Beats ha tingut continuïtat, només cal fer un cop d'ull al CD titulat 'Cash Cow. The Best of Giorno Poetry Systems 1965-1993'. John Giorno és, en certa manera, l'últim Beat: un poeta especialitzat en efectes sonors que ha estat alhora amic de Ginsberg i Burroughs, i el mentor d'artistes més joves com Laurie Anderson. La seva empresa, Giorno Poetry Systems, ha reunit desenes d'artistes i músics i poetes i escriptors per tal de crear una mena de moviment sense nom, un viver d'activitats creatives, que deu molt a l'esperit original dels Beats. Només cal mirar alguns dels noms de la gent que llegeixen en veu alta o canten a la compilació 'Cash Cow': al costat del mateix William Burroughs, tenim Debbie Harry, Patti Smith, Laurie Anderson, Buster Poindexter (exNew York Dolls), Cabaret Voltaire, Phillip Glass, Husker Du i Frank Zappa.

Per si això fos poc, hi ha actualment tota una organització cultural que té els escriptors Beat com a referència primordial: em refereixo a The Disinformation Company, fundada pel nord-americà Richard Metzger, i dedicada a la difusió d'una barreja curiosa d'artistes de còmic, músics marginats, pintors excèntrics i escriptors místics. Disinformation es pot visitar a www.disinfo.com, una web que combina notícies d'avistaments d'OVNIs amb anàlisis polítiques ben serioses i anuncis per a les samarretes excel.lents de la companyia.

En fi, la gran contribució dels Beats era trencar les barreres entre la cultura 'alta' i la cultura 'popular', d'una banda, i, de l'altra, entre la literatura (una paraula que ja comporta un cert elitisme implícit, quan s'usa en segons quins contextos) i altres manifestacions culturals, com ara la música, el performance, la pintura etc. (Recordem que Ginsberg, ja als anys cinquanta, de vegades llegia els seus poemes del tot despullat – una mena de performance avant la lettre – i que més endavant convertia els seus recitals en concerts musicals, tal com recordarà qualsevol persona que va tenir la sort de veure'l al Teatre SAT de Sant Andreu, als anys noranta, acompanyat de la Lídia Pujol). Dit d'una altra manera, els Beats van portar la literatura – la literatura diguem-ne seriosa, si es vol – a les anomenades masses, tot canviant els plantejaments convencionals d'aquestes. Quan veien mostres d'elitisme o de pretensiositat cultural, s'enfadaven com una mala cosa (hi ha una anècdota, explicada a qui escriu per algú que en va ser testimoni, que Ginsberg, ja als anys setanta, enutjat per l'avorriment immens d'una festa californiana patrocinada per alguns dels mandarins culturals i intel.lectuals de la zona, es va obrir la bragueta i va començar a masturbar-se fins que es va escórrer a la llar de foc, a tall de protesta).

Per acabar, crec que val la pena esmentar tres mostres de la influència encara vigent dels Beats a l'Estat Espanyol. A Granada, el grup Apocalypse va treure un CD l'any passat basat en alguns textos de Burroughs escrits especialment per a l'artista Keith Haring (el dels graffiti, que va morir tan jove de la Sida). Aquest any, els poetes Josep Pedrals i Eduard Escoffet han anat amunt i avall recitant les seves traduccions de Ginsberg, adaptades descaradament a la realitat catalana. La tercera mostra – i he de confessar que hi tinc un cert interès personal – és una cançó esplèndida del nou àlbum de Pep Sala ('Crítica de la raó pura'), una cançó titulada 'Al costat de Jack i Neal' i que parla de Kerouac, de Neal Cassady i de la Generació Beat en general, amb lletra del mateix Pep Sala i de jo mateix. Tal com es pot veure, l'ombra dels Beats – tots ells morts, a hores d'ara, si exceptuem John Giorno – és llarga. Que duri, dic jo. Així mateix, quan tenim la sensació que tota la cultura està sent controlat per uns mandarins elitistes, encara serem a temps per escórre'ns a la llar de foc més propera.






- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -