CATENGESP


RESSENYA DE 'ODIO BARCELONA'

(18/07/2009)

METRÒPOLIS (18/07/2009)

Una ressenya del recull de contes 'Odio Barcelona'.

Una ressenya de 'Odio Barcelona', diversos atuors.

Ed. Melusina
Barcelona, 2008
198 pàgines






Totes les editorials volen vendre llibres i si creuen que no n'estan venent prou, doncs n'inventen uns quants més. Així mateix, s'empesquen un concepte o un títol prou transgressor per atraure l'ull vagarívol del lector en potència (Odio Barcelona, per exemple) però no pas tant com per ofendre segons qui de debò (tal com passaria si el llibre es digués Odio Bilbao, posem per cas, o bé Odio Salamanca) o -ara que hi penso- Odio Qualsevol-ciutat-espanyola-que-no-sigui-Barcelona). Tot seguit l'editorial, amb aquest concepte i/o títol precuinat a la mà, demana a aquells autors que considera adequats si voldrien contribuir-hi un text; i com que als escriptors en general ens val qualsevol excusa per escriure, el més normal és que diguin que sí. A partir d'aquí el repte principal és el de escriure quelcom que supera les limitacions sovint engavanyadoríssimes del títol/concepte acabat d'oferir en safata per l'editorial.
A Odio Barcelona, la immensa majoria dels seus 12 autors les han superat, amb escreix. Hi ha una barreja objectivament satisfactòria d'estils i tècniques, des de la veu pseudopomposa (i graciosa) de la diatriba del Javier Blánquez contra els coladors al metro, fins al text/conte autocríticament sincer sobre la por, de l'Hernán Migoya. De fet, hi ha poques mostres d'odi enlloc (jo, si més no, hauria afegit un signe d'interrogació al títol: Odio Barcelona?). Sí que s'hi plasmen, però, alguns disgustos provocats per certs aspectes de la ciutat, com ara la degradació turístico-delinqüent de la Rambla (un tema recurrent) o la conversió de Barcelona en una "World City" plàcida i banal (ídem). Phillip Engel -que està una mica a la tornada de tot- fins i tot es fot del llibre al qual surt, tot imaginant una festa literària més que avorrida per celebrar la "Promoción Odio Barcelona". Caldria destacar el text de la Lucía Lijtmaer, ple de frases tan senzilles com desarmants i que resulten més demolidores que tota una tirallonga de queixes explícites: "Hay una exposición en el Centre Cultural Contemporánea [sic] sobre la periferia urbana de Brasil. Los jóvenes intelectuales van a esa exposición".
Llàstima dels tres assajos que no són res més que això, assajos, tots espargits amb els noms de rigor de segons quins intel·lectuals estrangers; un d'aquests assajos pateix del tipus d'hermetisme fantasiós que caracteritza, posem per cas, els últims textos experimentals de Manuel de Pedrolo; i l'últim assaig cau en la trampa de parlar (d'una manera brutalment previsible) del suposat conflicte lingüístic barceloní, un no-tema -gràcies als déus- per a la resta dels autors.
La meva Palma d'Or particular, se l'emporta l'autora més jove, la Carol París, que converteix l'antic Dispensari Antituberculós de Sert en el punt de partida d'una gira delirant de la Barcelona contradictòria que tots vivim, des del Tibidabo ("et donaré", en llatí ) -des d'on els rics, segons la París, "nos darán y podemos intuir por dónde"- fins a les bicicletes Bícing que semblen tretes "del catálogo de Fisher-Price". Aquest text funciona tan bé, en bona part, gràcies als coneixements considerables que l'autora té de la història de la pròpia ciutat.
Al contrari del dissenyador de la portada, que ha optat per mostrar un bombardeig de Barcelona com a complement visual al títol. Un dissenyador que, pel que es veu, o bé és un pseudotransgressor que ha errat el tret o bé és un ignorant empedreït que no sap que Barcelona és una ciutat que ha estat bombardejada de debò, vegada rere vegada i més recentment pels nacionalistes de Franco, fa tan sols uns 70 anys: aquell cop, hi van morir 2.700 ciutadans i 7.000 més van ser ferits i vés a saber quants milers més traumatitzats de per vida. Rarament he vist una portada de llibre que fa tanta vergonya aliena que fins aconsegueix desqualificar el mateix llibre que il·lustra. I no, no en faig un gra massa. En absolut.
Aviam. Jo no odio Barcelona, però Londres, sí. L'odio de tot cor; de fet, quan vaig a Londres he de beure el triple del que normalment bec, només per mantenir la calma, de tant odi que sento per aquella maleïda merda de ciutat. Però si jo contribuís amb un text per a un llibre titulat I Hate London i després descobrís que l'il·lustrador hagués posat imatges del Blitz nazi al costat del títol, jo hauria agafat el llibre hipotètic i l'hauria llançat al contenidor més proper. Que és exactament el que acabo de fer amb el meu exemplar, gens hipotètic, d'Odio Barcelona (malgrat la qualitat ja comentada dels continguts). En fi, tots odiem alguna cosa. En el meu cas, a més de Londres, l'estupidesa en estat pur.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -