CATENGESP


MATAR UN SOLDAT

(27/01/2007)

EL PUNT (01/11/2004)

Juan Goytisolo recolza els assassinats selectius... d'israelians

A principis del passat mes de setembre, en el marc d'un dels Diàlegs del Fòrum de Barcelona – un esdeveniment dedicat, segons es proclamava sovint, a la promoció de la pau al món - l'escriptor Juan Goytisolo va dir textualment: 'un palestí que mata un soldat israelià és un resistent i no un terrorista, igual que els txetxens'. Aquesta frase obre tota una sèrie d'interrogants interessants, com, per exemple, en quin moment els resistents d'una zona concreta comencen a gaudir del dret a matar, atès que les dues situacions que Goytisolo esmenta com si fossin iguals, no ho són gens, si hem de fer cas dels informes dels testimonis oculars: la situació objectiva de la població civil palestina sota l'ocupació de l'exèrcit israelià – tot i ser espantosa - és bastant millor que la de la població civil txetxena sota l'exèrcit rus (comparem només dues xifres sinistres: es calcula que l'exèrcit israelià ha matat uns 1.500 palestins des del 2000; l'exèrcit rus, d'altra banda, va matar uns 100.000 txetxens – una desena part de la població - només entre 1994 i 1996). Fins a quin grau de patiment hem d'arribar, doncs, per justificar la matança dels soldats enemics? On posem el límit? En fi, les paraules d'en Goytisolo podrien encetar un debat si fa no fa interminable, però no és per això que les hem citat, sinó més aviat perquè són simptomàtiques d'una actitud actualment molt estesa a l'Europa occidental: em refereixo a un cert filoislamisme acrític. D'aquí els comentaristes que argumentaven que els atacs de l'11-S eren justificats, o bé els periodistes que actualment insinuen que els de la resistència iraquiana (que han matat força més iraquís que no pas soldats de la Coalició i que no dubten a assassinar treballadors de països del tercer món, sempre que no siguin de confessió musulmana) lluiten, al capdavall, a favor d'una causa lloable. A què es deu aquesta parcialitat per part dels occidentals que s'autoproclamen progressistes? Perquè admiren la religió i la cultura islàmiques, posem per cas? Més aviat no. De fet, les seves opinions esbiaixades no tenen res a veure amb els musulmans en si (una comunitat immensa, rica, complexa, variada i decididament heterogènia, que no es pot encasellar fàcilment). No, la proclivitat esmentada es deu a una visió simplista del món segons la qual els musulmans, en general, s'han convertit en els adversaris més consistents dels nord-americans i dels aliats d'aquests. Això en si mateix és suficient per convertir-los en herois als ulls d'un sector gens menyspreable de la nostra societat, un sector que, a més a més, es vanta de la seva sensibilitat moral.

Una mostra concloent d'això és l'actitud extraordinària adoptada per aquest mateix sector davant d'una situació en la qual un exèrcit musulmà es comporta d'una manera quantitavament pitjor que l'exèrcit nord-americà a Iraq o que l'israelià a Palestina. Em refereixo, evidentment, a la crisi de Darfur, la regió occidental del Sudan, on l'exèrcit sudanès i les seves milícies han assassinat fins a 500.000 persones i on 1.2 milions de refugiats interns – tots cristians o animistes - viuen en unes condicions tan precàries que aviat hi podria haver, segons l'ONU, una de les pitjors crisis humanitàries mai vistes. Val a dir que aquestes atrocitats s'han fet en nom de l'Islam, tal com l'entén el govern de Kartum. On és la tremenda cobertura mediàtica que aquesta barbàrie mereix? On són les veus ultratjades dels nostres intel.lectuals? Bé, pel que es veu, tant els nostres periodistes com els nostres pensadors han decidit seguir la línia marcada pels mitjans de comunicació àrabs – com ara la televisió Al Jazira, tan venerada per segons qui – que mantenen un silenci gairebé hermètic sobre la situació a Darfur, trencat només per alguna referència despectiva als guerillers rebels de la zona, basada habitualment en fonts no contrastades provinents del govern sudanès. És a dir, el tractament que rep la crisi de Darfur aquí (i als mitjans àrabs) està condicionat per una actitud tan o més hipòcrita que el tractament que rep la situació a Iraq, posem per cas, als Estats Units. I si algú en té algun dubte, que pregunti al senyor Goytisolo si un rebel darfurenc, quan mata un soldat arabomusulmà, és un resistent o bé un terrorista.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -