CATENGESP


SANG FÀCIL

(27/01/2007)

EL PUNT (01/02/2003)

A Espanya, per molt que hi hagis nascut, si no tens sang espanyola, ja estàs fotut

A Barcelona, l'oficina del registre civil es troba a la plaça Medinaceli. Es tracta d'un edifici laberíntic i desorientador, que desprèn un tuf de paper polsos i de funcionari lleugerament suat (hi fa molta calor). Hi vaig anar fa cosa de tres setmanes, per registrar els meus fills bessons, acabats de néixer a la Clínica del Pilar, un hospital barceloní, i per tant, català, i per tant, espanyol, si més no per als enderrocadors de guetos identitaris que vetllen per nosaltres de Madrid estant. Després d'una recerca d'uns vint minuts, finalment jo i la meva companya (holandesa) vam localitzar l'oficina correcta, en un passadís tan estret que només s'hi podia caminar en fila índia. Unes instruccions escrites a mà i enganxades a la porta de l'oficina indicaven que tots els que esperàvem el nostre torn havíem de formar sis cues diferents (sis!) en aquest espai reduïdíssim, segons l'ordre alfabètic dels primers cognoms dels fills respectius. Atès que, lògicament, molts pares havien hagut de portar-hi els seus nadons en cotxet, i que alguns també anaven acompanyats dels tiets i dels avis, el caos al passadís era indescriptible. Al cap de només cinquanta minuts, però, se'ns va cridar, a mi i la companya, i vam seure davant d'una funcionària amable que ens va demanar els carnets d'identitat i els formularis que havíem emplenat a l'hospital, en els quals hi constaven els noms sencers dels nostres fills, és a dir, el nom i els dos cognoms de cadascun. La funcionària hi va fer un cop d'ull, va brandar el cap i tot seguit va dir: 'No poden tenir dos cognoms.' 'Per què no?' 'Perquè no són espanyols. Com que el pare és anglès, han de seguir el costum anglès i agafar el cognom del pare només.' Irritat per aquesta resposta mancada de qualsevol tipus de sentit comú, em vaig posar una mica violent i tot: 'Què vol dir amb això? Si van néixer aquí!'. 'Això no hi té res a veure. Cap dels pares és espanyol. La nacionalitat espanyola es transmet per via sanguínia.' Via sanguínia! No hauria pogut estar més astorat si m'ho hagués dit el mateix comte de Gobineau (l'autor de 'Essai sur les inégalités des races humaines', 1853) en persona.

Arribat a aquest punt, deixeu-me aclarir alguna cosa: a mi tant em fa que els meus fills siguin oficialment classificats com a espanyols o no. Per començar, culturalment, pel fet de créixer en aquest racó d'Europa, seran més catalans que qualsevol altra cosa (i, així mateix, tractats com a estrangers a la resta d'Espanya per segons quins castellans); a més, tindran accés directe, o així espero, a les cultures anglesa i holandesa. Per tant, ben poc importa el nom del país que surti als seus passaports. No, el que em va deixar horroritzat és el fet que a principis del segle XXI, quan els polítics políticament correctes s'omplen la boca amb discursos anti-racistes, quan el mateix concepte de la sang com a factor identitari ha estat rotundament desacreditat pel món científic des de fa dècades, quan ja tenim el mapa del genoma humà desplegat davant dels nostres ulls, vet aquí que l'estat espanyol no té altre criteri per decidir qui és espanyol, que no sigui aquest noció delirant de la 'via sanguínia'. Convençut que això devia ser una aberració exclusivament ibèrica, vaig trucar al consolat britànic per esbrinar què passaria a la Gran Bretanya, en un cas equivalent. Quina era la meva sorpresa en descobrir que allà també, la nacionalitat es transmet a través dels corpuscles. La meva companya va comprovar la situació a Holanda: tres quarts del mateix. Pel que es veu, arreu de la nostra flamant Unió Europea, el dret de sang, tan anacrònic com barbàric, és l'única cosa que realment compta a l'hora d'integrar-s'hi. (Quin contrast amb els Estats Units, posem per cas, on tothom gaudeix del dret de terra – o sigui, si hi neixes, ets nord-americà – que és un model de racionalitat en comparació). En fi, tot plegat m'ha fet pensar en un taxista barceloní, el qual, després d'escoltar una notícia sobre la immigració a Espanya, va dir, dolgut: 'joder, cada vez hay menos sangre española'. Ara bé, no cal que pateixi: que sàpiga que als registres civils del país estan fent tot el que poden per remeiar la situació.



- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -