CATENGESP


REGLES, TÒTILS, PERLES

(01/03/2010)

AVUI (28/02/2010)

Sobre unes regles angleses per a escriptors.

Regles. Com si sabessin que el dia de Sant Jordi ja es pot entrellucar a l’horitzó, 28 escriptors en llengua anglesa acaben de regalar als lectors lletraferits del diari londinenc The Guardian unes regles per escriure (deu de cada autor). No consells, que consti, sinó regles: consignes obligatòries.

Tòtils. O no: perquè realment no cal que els aprenents d’escriptor –que a Catalunya, ja se sap, som legió– prenguin totes aquestes regles al peu de la lletra. N’hi ha que fins i tot són ben prescindibles, començant amb les de Geoff Dyer, un novel·lista no gaire conegut aquí; amb la seriositat prepotent que sembla ser que és la marca de la seva casa particular, recomana el següent: “Tingueu penediments. Són com combustible. A la pàgina s’abranden fins a convertir-se en desig”. Aquesta proclamació no del tot diàfana m’ha recordat els vells temps en què un Geoff Dyer encara jove i inèdit feia gala de les seves elucubracions erudites per humiliar la meva cosina (amb qui compartia pis) tot donant per descomptat que aquesta no l’entendria perquè no tenia estudis. Geoff, baby, hi ha coses que no canvien mai i tu n’ets una.

Perles. Havent dit això, a la secció de The Guardian en qüestió, entre més consells condescendents del mateix estil –en aquest sentit Sarah Waters i Will Self no tenen res a envejar al senyor Dyer– hi ha unes veritats com una casa pairal. Per exemple la regla número u de l’Anne Enright (de fet, és més aviat una constatació): “Els primers dotze anys són els pitjors”. O bé aquesta, de Richard Ford: “No llegiu mai cap ressenya”. (Jeanette Winterson diu el mateix d’una forma una mica diferent: “No facis cas de ningú per qui no sents cap respecte”). O bé hi ha la regla número tres de Roddy Doyle: “Sentiu ansietat: forma part de la feina”. O la primera de Colm Tóibin: “Acabeu tot el que comenceu”. O la sisena de Zadie Smith: “Eviteu moviments i capelletes: la presència d’una colla no millorarà pas el que escrius”. O la cinquena del poeta Andrew Motion: “No hi ha res que no tingui sentit”.
O la setena d’Ian Rankin: “Mai no ho deixeu córrer, passi el que passi” (que la Joyce Carol Oates matisa força amb la seva setena regla: “Sigueu optimistes; però espereu el pitjor”). També val la pena, crec, la segona regla d’A.L. Kennedy: “Sigueu humils, sempre”. A les quals regles jo, amb una humilitat que falta poc per ser cristiana, afegiria: “Llegiu el que vulgueu llegir, i res més. Durant els primers anys, beveu alcohol mentre escriviu –‘mentre’ vol dir ni abans ni tampoc després– fins que qualsevol por que pugueu sentir a l’hora d’escriure sigui un record boirós. Aprengueu a entomar els rebutjos inevitables de les editorials. Sigueu tossuts, fins a un extrem patològic, si cal”. Ara bé, millor, al meu parer, que totes les regles recollides a The Guardian i no cal dir que les meves és aquesta de l’autor de bestsellers Elmore Leonard –sobretot per a tots aquells autors que puguin sentir la temptació d’ornamentar la seva prosa perquè sigui més ‘sublim’–: “Si una frase sembla escrita, reescriviu-la”.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -