CATENGESP


SORT, GULAG, CECS

(29/03/2010)

AVUI (28/03/2010)

Sobre Corea del Nord.

Sort. Dimecres dia 19, aquest diari va anunciar que el govern de Corea del Nord havia fet executar Pak Nam-ki, el cap financer del Partit Comunista (i, per tant, del país sencer) per incompetent i burgès. El que no es va dir enlloc és que el senyor en qüestió, de 77 anys, va tenir molta sort.

Gulag. L’any passat es va publicar la primera descripció testimonial ('Long Road Home') de com realment funciona el règim nord-coreà. L’autor n’és Kim Yong, que havia arribat a ser lloctinent coronel a la Policia Nacional de Seguretat, una feina que li permetia obrir un negoci privat –tal com fan tots els càrrecs militars nord-coreans d’un cert grau– per obtenir divises per a l’Estat (i per a ells mateixos). Oficialment, Yong era orfe, fins que, el 1993, els serveis secrets van descobrir que sa mare l’havia enviat a un orfenat perquè no es descobrís que el pare de Yong, afusellat el 1953, havia comerciat amb els ianquis durant la Guerra de Corea. Com que aquest tipus de crim es castiga fins a la tercera generació, Yong va ser enviat al temut Camp 14. Hi va treballar a les mines de carbó, 2.400 metres sota terra, 16 hores el dia, amb menys alimentació que la dels presos dels gulags russos sota Stalin. És més, a la xarxa de camps nord-coreana, no es compleix mai cap pena, ja que s’hi ha de treballar fins a l’últim alè. Yong menjava sargantanes, polls i rates (crus) per sobreviure. Al cap de dos anys, va ser traslladat al Camp 18, on les condicions eren una miqueta millors i on es va trobar amb la seva mare biològica. Aquesta, que tenia una edat semblant a Pak Nam-ki, va ser apallissada pels guàrdies quan va intentar menjar uns brins d’herba a la muntanya. Va morir poc després. Yong va aconseguir escapar del camp i tot seguit del país –ja replè de gent afamada (als 90, un milió i mig de nord-coreans van morir d’inanició)– l’any 2000.

Cecs. Iu Forn acaba de treure un llibre sobre els “progres desconcertats”, però diria que més aviat són els mateixos progres que han desconcertat tothom de més. Ara que els paràmetres dels moviments d’esquerres dels anys 70 i 80 –en què hi havia només un enemic i un conflicte importants (ja se sap quins)– han estat àmpliament superats pels coneixements que tenim de les atrocitats colossals comeses per la Xina, el Sudan, Rússia i –sobretot– Corea del Nord, costa d’entendre per què ningú aquí no aixeca ni un menovell per protestar-hi en contra. Potser perquè els que s’entesten encara ara a culpar tota la manca de pau i llibertat al món, als sospitosos habituals, ho fan perquè no han sabut desfer-se dels aclucalls marxistes d’antany. Com reaccionaran quan per fi el govern de Kim Jong-il, el Líder Estimat, s’ensorri i els soferts nord-coreans es posin a penjar els seus opressors dels fanals de Pyongyang? Serà interessant, per exemple, veure què aconsellaran els nostres progressistes més tradicionals que els revoltats facin amb el català Alejandro Cao, exmembre del Partido Comunista de los Pueblos de España i, des del 1990, el portaveu internacional (i summament entusiasta) del règim nord-coreà.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -