CATENGESP


AMB, SENSE, AMBDÓS

(14/06/2010)

AVUI (13/06/2010)

Sobre uns descobriments científics recents que ens afecten a tots.

Amb. Als anys 90 corria pels Estats Units un mite urbà segons el qual els cadells de cocodrils que milers de novaiorquesos havien llançat al lavabo –en veure que aquests animals domèstics aleshores de moda es convertirien aviat en uns caimans de mida real– s’havien tornat blancs i cecs per adaptar-se a la foscor de les clavegueres de la ciutat. Tal com va comentar el pensador Ferran Saéz al seu assaig 'Dislocacions' de 1999 –encara pertinentíssim, per cert–, uns coneixements rudimentaris de la teoria de l’evolució haurien aclarit que, en la realitat, aquesta suposada adaptació genètica dels cocodrils del Big Apple hauria necessitat segles i segles de petits canvis evolutius. Ara bé, fa uns mesos es va descobrir que els éssers humans, si més no, sí que podem experimentar canvis genètics en molt poc temps: al cap de tan sols dues generacions. Segons un reportatge de la revista Time (gener de 2010) el costums consumidors dels avis potser no afecten el codi genètic dels néts directament, però sí els epigens d’aquests (que se situen per damunt dels gens i poden activar-los). Així mateix, els néts d’un avi golafre o bevedor o addicte al tabac –encara que facin dieta mediterrània, només beguin Solán de Cabras i es neguin a fumar ni que sigui passivament– tindran moltes més possibilitats de morir de malalties cardiovasculars (perquè hauran heretat els canvis malsans en els epigens del seu avantpassat disbauxat) que els d’un avi que hagi menjat o begut o fumat amb moderació.

Sense. D’altra banda, s’acaba de desmentir una teoria que l’anomenada saviesa popular sempre ha donat per descomptat: que la intel·ligència i la genialitat són hereditàries. El genetista nord-americà David Shank, en una entrevista amb The Observer (2/5) assegura que els nostres gens en si no limiten el nostre potencial per res: la diferència entre, posem per cas, un futbolista brillant i un d’estar per casa és que aquell ha sabut aprofitar-se del que ja té i aquest no. I punt. Shank dixit, absolutament tothom té la capacitat de convertir-se en un Messi (o un Miró o un Mompou o un Monzó o una Monsó).

Ambdós. Pels catalans que tenen algun dubte a l’hora de poder aprofitar-se d’aquest potencial, la universitat gal·lesa de Bangor té una bona notícia: segons unes recerques recents difoses per la BBC (12/1) parlar dos o més idiomes –cosa que la majoria dels ciutadans d’aquí ja fan– no només estimula la nostra intel·ligència innata sinó que també alenteix el procés d’envelliment del cervell. I com que la realització del nostre potencial pot trigar força temps (ho dic jo, que no he fet ni la meitat del camí que voldria fer, tot i tenir, ja, mig peu a la tomba) la longevitat del cervell pot ser un factor clau. En resum, tots podem menjar-nos el món si tenim prou gana i viure en un país multilingüe és un gran avantatge a l’hora de fer-ho. Sempre, esclar, que algun avi no ens hagi escurçat la vida involuntàriament tot malmetent els nostres epigens a causa del seu abús del tabac o de la teca. O, no cal dir-ho, de l’alcohol. Ai. Ara que hi penso. Merda.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -