CATENGESP


NIT, CANADENC, PYTHON

(30/11/2010)

AVUI (28/11/2010)

De les eleccions, passades i presents.

Nit. Avui –com deuen saber tots aquells lectors que no hagin passat les últimes setmanes al Cinturó de Kuiper– hi ha eleccions. Indefectiblement, aquestes ocasions m'inspiren una certa nostàlgia per la meva primera nit electoral, la més llarga de totes: la dels comicis britànics del 1970.

Canadenc. Avui en dia –a la televisió catalana, per exemple–, tan bon punt els primers resultats arribin dels primers quatre o cinc pobles estant (ni que siguin llogarrets), els ordinadors comencen a fer brotar, arran dels peus dels presentadors, tot de pius multicolor que representen unes previsions provisionals del resultat global. El 1970, però, com que no hi havia ni ordinadors ni efectes digitals, les previsions equivalents les feia, amb un cert retard, un canadenc calb estacionat permanentment en un racó de l'estudi de la BBC davant d'una mena de dial que manipulava entusiàsticament –amb la mà– per indicar si els vots afavorien un partit o un altre. Aquella nit, l'aparell del canadenc preveia una victòria aclaparadora per als laboristes. Mentrestant, les càmeres anaven saltant d'aquest endeví al presentador principal i tot seguit a les circumscripcions electorals. Memorablement, de tant saltar amunt i avall, per error les càmeres van enxampar el presentador –un home molt formal de conegudes simpaties conservadores– tot xarrupant una pinta de cervesa moments abans d'anunciar el guany d'un escó més per als socialistes.

Python. Quan tocava connectar amb les circumscripcions, vam veure com els candidats locals –arrenglerats com col·legials, amb les insígnies dels partits corresponents enganxades d'una manera ben visible al pit– escoltaven el president de la mesa que els recitava, solemnement, el nombre de vots obtinguts per cadascun, un procediment parodiat poc després pels de Monty Python (http://www.youtube.com/watch?v=31FFTx6AKmU.) Aviam qui guanyarà avui, a Catalunya. A Anglaterra, el 1970, contra totes les expectatives, els conservadors van acabar derrotant els laboristes per majoria absoluta. La sensació de buidor que, anys a venir, m'aniria omplint al final de totes les nits electorals va ser, aquella nit llunyana –potser perquè als 11 anys era, com el pare, un laborista fervorós–, gairebé insuportable. Tal com deia Cat Stevens en una cançó ensucrada de l'època: The first cut is the deepest.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -