CATENGESP


CALENTA, FREDA, TÈBIA

(22/03/2011)

Publicado originalmente en AVUI (20/03/2011)

Este artículo no está disponible en castellano; se muestra su versión en catalán.

De restaurants i crítics d'art.

Calenta. Johannes van Dam és el crític gastronòmic més conegut d'Holanda, tant, que la gent l'assenyala pel carrer com si fos un escriptor famós o fins i tot un xef de renom. La setmana passada, va visitar un restaurant català a Amsterdam (La Taverna, a Saenredamstraat 37) i en va fer una ressenya en què –tot elogiant la botifarra, l'esqueixada i les postres que s'hi serveixen– no s'està de remarcar que els dos propietaris s'autodefineixen com a catalans i punt. Tot seguit, es dedica a blasmar la ignorància de segons quins altres crítics que han passat per La Taverna, alguns dels quals, pel que es veu, han afirmat que, tot i estimar molt la cuina espanyola, troben que la d'aquest restaurant no és pas del seu gust. Van Dam exclama: “Tontos! Catalunya no és pas Espanya, si més no pel que fa a la llengua i la cuina”. Tot seguit explica que si ho sap, això, és perquè va viure tres anys a Catalunya (“a la banda francesa”), època en què visitava Barcelona sovint.

Freda. Mentrestant, a Londres, el dia 10 d'aquest mes, Jesús Carrillo, el director de programes culturals del Museo Reina Sofía, va fer una conferència a l'Instituto Cervantes local sobre La construcción del arte contemporáneo español, tot aprofitant per queixar-se de la manera en què l'art català sempre ha “fet ombra” a l'art espanyol, tot insistint que per explicar aquest s'ha de parlar sobretot de l'art “no-català” fins al punt de “reescriure la història”, si calgués. La pintora catalana Eva Bosch, resident a Londres, estava entre el públic i li va semblar que la ponència traspuava una catalanofòbia repugnant, a ella que – dit sigui de passada– sempre ha cregut que les etiquetes nacionals són més aviat poc rellevants a l'hora de parlar de l'art diguem-ne modern.

Tèbia. En fi: d'una banda, dos catalans que porten un petit restaurant de qualitat donen peu a un article gairebé proindependentista a la premsa holandesa; i de l'altra, a Londres, un ponent de prestigi intenta arraconar l'art català contemporani per poder defensar el concepte d'un art purament “espanyol”. Es tracta, al cap i a la fi, de dues peces més que s'han mogut durant el joc d'escacs internacional, irregular, imprevisible i si fa no fa invisible que tant condiciona l'anomenada projecció exterior de Catalunya, tan fràgil com –diuen– imprescindible, potser, de cara al futur.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -