CATENGESP


ANGLATERRA, ITÀLIA, CATALUNYA

(12/04/2011)

AVUI (10/04/2011)

De la injustícia a Itàlia i Catalunya.

Anglaterra. Després del fracàs de les protestes més o menys massives a l'Europa dels anys seixanta, va venir la ràbia sovint assassina d'uns quants al llarg dels setanta: els GARI a França, el RAF a Alemanya o les BR a Itàlia, mentre que als estats espanyol i britànic ETA i l'IRA van augmentar l'abast de les seves operacions (dec pertànyer a l'última generació de londinencs que va aprendre a identificar amb facilitat el so dels explosius de gran potència). Com a resposta, els governs respectius van autoritzar els seus policies i jutges a actuar amb menys miraments, de manera que força persones innocents van ser empresonades, de vegades durant anys. La pel·lícula 'En el nom del pare', prou coneguda, es va basar en un cas d'aquests, i n'hi havia d'altres.

Itàlia. Com ara el de Rolando d'Alessandro, un membre de les joventuts del Partit Comunista italià, que, el 1973, va ser condemnat a 14 anys de presó per un assassinat que no havia comès en un judici en què no es presentava cap prova de la seva culpabilitat. Al cap d'un any i mig a la presó, el Rolando va fugir i –d'amagat i a l'aguait– va arribar a Catalunya, on va viure il·legalment durant dues dècades abans que prescrigués el seu “crim”. Dilluns passat, a Barcelona, va presentar 'Si te'n vas, no tornis', el llibre extraordinari en què ho explica, tot això, per primer cop.

Catalunya. Aquí, als anys setanta, moltes de les coses que avui en dia donem per descomptades –l'existència mateixa de la Generalitat, posem per cas– penjaven d'un fil en un clima polític tan complicat com sufocant: ho descriu Patrícia Gabancho a la seva crònica, fascinant i corprenedora, de la transició catalana ('A la intempèrie') en què remarca el desgast personal que comportava ser una independentista de l'època i com de frustrant podia ser treballar amb segons quins polítics d'aleshores. Ben mirat, les consultes que tenen lloc avui mateix a diverses poblacions –entre altres, Barcelona– es podrien interpretar com una mena de resposta generacional a la pusil·lanimitat dels parlamentaris catalans dels setanta, els quals, més que negociar amb els espanyols, “van agafar allò que els donaven, com els gossos afamats que troben una mà caritativa” (Gabancho dixit). Pot ser que, a primera vista, la frase sembli exagerada. Un cop llegit el llibre, però, resulta ser més aviat discreta. Cortesa, fins i tot.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -