CATENGESP


MARE DE DÉU SENYOR

(06/02/2007)

EL PUNT (01/02/2002)

Fàcilment, les experiències religioses poden acabar en no-res...

Fa trenta anys, vaig tenir una experiència religiosa. La cosa va anar així: quan tenia catorze anys, per bé que hagués negat la mateixa existència de Jesucrist diverses vegades i d'una manera prou vehement, el meu pare, anglicà creient, va decidir que em tocava preparar-me per a la primera comunió i em va enviar al capellà de l'església que ell, la meva mare i jo (de mala gana) freqüentàvem cada diumenge abans d'anar al pub. Aquest capellà em queia bé i per tant, sense estalviar-li res, li vaig dir la pura veritat: que, al meu parer, les famoses històries bíbliques no eren sinó uns contes de fades ubicats al desert i que els miracles del Fill del Senyor no em despertaven més entusiasme que els de qualsevol prestidigitador mínimament professional. El sant home es va limitar a dir: 'Veig que necessitarem unes quantes setmanes' i efectivament durant més de tres mesos vaig acudir cada dijous a la seva oficina i a poc a poc – Déu sap com – ell em va anar acostumant a la idea que a Terra Santa, feia poc menys de dos mil anys, havien passat una sèrie de coses extraordinàries i que, aquestes coses, més valia tenir-les en compte. Degudament convençut, em van portar cap a no recordo quina església i allà el bisbe de Londres va posar la seva mà freda i humida damunt el meu cap i em va declarar confirmat en la fe anglicana. Més que confirmat, vaig sortir de la casa de Déu transformat: els vianants, les parets i les cantonades, el mateix capellà, que m'hi havia acompanyat i que ara tenia un Silk Cut a la boca, tot em semblava banyat d'una claror discreta però persistent; em feia l'efecte que m'envoltava una bombolla feta d'un aire un pèl més espès que el que respirava el proïsme; que mai més no em sentiria sol perquè alguna cosa més enllà del món visible m'havia agafat en braços i m'agombolava sense esperar res en canvi. Al cap de dues setmanes, però, em vaig despertar un bon dia i vaig mirar el meu entorn i els armaris eren armaris, la tassa del vàter era la tassa del vàter, la meva virginitat era la meva virginitat i la llum era la mateixa llum blanca i mat, londinenca, que havia vist des que tenia memòria. I prou. Res més. La bombolla s'havia rebentat, la claror s'havia esvanit. Tenia la sensació que algú m'havia fet empassar una pastilla els efectes del qual havien acabat de desaparèixer del tot. D'aquell dia endavant he estat un ateu empedreït i mai més no m'he acostat a cap església (o sinagoga o mesquita) a menys que hagi estat per admirar les seves qualitats purament museuístiques. La meva actitud a la religió – a qualsevol religió – ha estat 'Queda't on ets i deixa'm en pau'. En general, les religions s'han comportat com uns bons minyons i m'hi han deixat. Amb una sola excepció.

Normalment truquen a la porta quan estic al telèfon, al lavabo, en pilotes o amb la boca plena; solen ser dues senyores, ben vestides i d'una certa edat, com les que van trucar ara fa cosa de quinze dies; una d'elles em va preguntar alguna cosa que no vaig captar perquè pensava oh no, els Testimonis de Jehovà, un altre cop. Mai no diuen que són Testimonis, és clar, però sabia que ho eren perquè no hi ha cap altre grup religiós que té la immensa barra de treure el nas pel llindar d'una casa particular per convertir els iniquilins a la verdadera fe. Els vaig explicar que era ateu, però sense immutar-se, em van passar un exemplar d'una revista que es deia 'Despertad!' i que no era religiosa, segons elles, sinó que parlava d'altres coses, com ara com menjar bé. Vaig estar a punt de dir-les que ja menjava de primera quan em van passar una altra revista – 'La Atalaya' – que era clarament religiosa a jutjar per la portada, que mostrava un home jove que resava amb una cara un pèl preocupada, com si tingués problemes per anar al lavabo. Em van dir que tornarien al cap d'uns dies per saber què en pensava, d'aquestes revistes. Per desfer-me de les meves visitants, vaig dir que me les llegiria, però n'hi havia prou amb un cop d'ull perquè l'ànima que no tinc em caigués als peus: les fotos de colors esblaïmats plenes de gent que no deixava de somriure com si la seva vida en depengués; els dibuixos bíblics que semblaven storyboards per a pel.lícules de Charlton Heston; les cites sense fi de l'Antic Testament; tot plegat tenia un aire arnat i desfasat, d'enyorança inútil: en fi, el tuf inconfusible de la religió, sigui de la marca que sigui.



- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -