CATENGESP


PIXAR FORA DEL TREN

(06/02/2007)

EL PUNT (01/06/2000)

La manca de lavabos als trens de la línia Figueres-Barcelona poden resultar en unes situacions límit gairebé surreals

Va succeir ara fa cosa d'un any. En aquella època un servidor pujava a Girona des de Barcelona cada divendres per impartir un taller de novel.la a la Casa de Cultura i sovint – un cop acabada la classe i abans d'agafar el tren de tornada – aprofitava l'avinentesa per quedar amb l'escriptor Ponç Puigdevall per parlar dels alts i baixos del món literari. Com que no trigàvem gaire a riure pels descosits, un dia va passar l'inevitable: havent perdut el sentit del temps, vaig mirar el rellotge, vaig fer un sobresalt, em vaig empassar la mitjana que tenia davant d'un cop i vaig córrer cap a l'estació com un esperitat. El tren d'aquell dia era un dels nous, d'aquests que tenen seients ergonòmics, aire condicionat, vidres fumats, música clàssica i uns rètols digitals que informen puntualment de l'hora i de la temperatura. Hi vaig pujar i tot seguit es va posar marxa, tan silenciós com un ovni. Cap allà a Sils, la mitjana de cervesa engolida a Girona em va començar a fer pressió a la bufeta. Per tant, em vaig aixecar i vaig buscar el lavabo.

Després de recórrer quatre vagons, en vaig trobar un. No estava ocupat, però sí tancat. Empès ja per una certa urgència, vaig buscar el revisor, que em va explicar que no podia obrir-lo perquè el vàter s'havia embussat. Li vaig preguntar com era possible que en un tren que estava equipat amb tot menys una connexió a internet no hi hagués cap lavabo en funcions. M'ho va explicar fil per randa: quan la RENFE va encarregar els primers vagons de rodalies moderns ningú no es va fixar en el fet que no portaven serveis. Per tant (al cap de tres anys de queixes per part dels usuaris) es va demanar a una empresa especialitzada que se'n fes càrrec de la manera més econòmica possible. Aquesta va instal.lar un WC químic per cada tren. Ara bé, l'únic dipòsit que l'empresa en qüestió tenia disponible per buidar aquests lavabos nous era a l'Hospitalet de Llobregat, de manera que un tren que viatgés fins a Girona o Figueres podria passar ben bé vuit hores sense cap recanvi de deposicions. El resultat era que, dia sí i dia també, no solia haver-hi cap lavabo disponible durant tot el viatge de tornada cap a Barcelona. De tant de mal que em feia la bufeta, ja tenia la cara vermella. Li vaig dir, amb tota franquesa, que no creia que podria aguantar fins a Barcelona. 'Farem parada i fonda a Sant Celoni,' va dir, 'tal com fèiem als anys cinquanta.' Va afegir que desitjava que aquest problema s'arreglés abans de l'estiu (el del 1999) perquè si no, va concloure, 'amb tots els turistes i els nens i els avis, això serà un infern'.

Devia ser un infern, doncs. Perquè l'altre dia, fa tres setmanes, vaig pujar al mateix tipus de tren a Girona, també per tornar cap a Barcelona. Aquesta vegada no havia pres cap cerveseta i tenia la bufeta tranquil.la. Un senyor gran davant meu, no. Al contrari, necessitava anar al lavabo urgentment i, tal com m'havia passat a mi fa un any, va descobrir que el vàter estava tancat amb pany i clau. Se'n va queixar al revisor (no pas el que m'havia atès amb tanta amabilitat) que es va posar a bramar, diverses vegades, que el problema no era seu. El passatger, després d'explicar que havia acabat de tenir una operació una de les seqüeles de la qual era que havia d'anar al lavabo més sovint del normal, va acabar estintolant-se a un dels espais que separen els vagons i hi va orinar tal com podia, recolzant-se contra les portes bellugadisses, mentre aguantava els crits cada vegada més pujats de to del revisor.

Espero que els de la RENFE permetran que un servidor els faci un petit suggeriment. No cal que s'avergonyissin de no poder mantenir un lavabo en funcions durant un viatge de més de tres hores: al cap i la fi això passa a molts països: la República Democràtica del Congo, per exemple, sobretot a les zones de guerra. Ara bé, haurien de buscar algun substitut. Col.locar un orinal, posem per cas – amb el logotip de l'empresa ben visible – sota cada seient. Tan bon punt passés el revisor, se li mostraria el bitllet com sempre i – en el cas que escaigués – passar-li l'orinal perquè el buidés. Així, la RENFE tindria en compte totes les contingències, des de la gent que prenem algunes copes abans de viatjar fins als senyors grans que acaben de tenir operacions. Per no dir res dels turistes que hagin menjat algun musclo o gamba en mal estat.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -