CATENGESP


NEGRE DE MERDA

(06/02/2007)

EL PUNT (01/03/2000)

El fill d'una familía africana nascut a Catalunya té tantes probabilitats de ser culturalment català que el fill d'una família catalana (més, si hem de jutjar per segons quins fills de catalans de soca-rel)

Es deia i segurament encara es diu Lesley i qui escriu això treballava amb ell en una botiga al West End de Londres durant tot un estiu, l'any mil nou-cents setanta i tants. Veníem reproduccions risiblement dolentes d'alguns quadres clàssics. Un dia de cada dia, un senyor nord-americà va gastar una petita fortuna en un grapat de Monets i Van Goghs de fireta i la gerenta va dir al Lesley i a mi que li busquéssem un taxi. Mentre esperàvem a l'aguait, a la vorera, un vianant va passar per davant de Lesley i va grunyir 'negre de merda' abans de desaparèixer entre la gentada. L'incident em va deixar de pasta de moniato, com de vegades es diu. El Lesley se'n va adonar i em va assegurar que una cosa semblant li passava – a ell i altra gent d'origen caribeny - gairebé cada dia.

El racisme és una doctrina improvisada que es va anar confegint al llarg del segle dinou i que pretén demostrar una connexió entre l'aspecte físic de les persones i alguns virtuts o defectes innats. És difícil imaginar, avui en dia, l'enorme influència que aquesta creença més o menys màgica tenia en la seva època: en el seu afany de classificació 'racial', per exemple, els savis de l'últim terç d'aquell segle van dividir la població europea en desenes de 'races' diferents, tot mesurant els cranis de 25 milions (!) de persones. No és de sorprendre, doncs, que un estudiós britànic anomenat R.N. Bradley va poder declarar, ja el 1926, que els mecànics de cotxes a Anglaterra provenien originalment d'un substrat racial mediterrani, sent aquest 'el més ben adaptat a feines d'enginyeria lleugera'. Rigorosament científic. La combinació d'aquesta dèria frenològica amb el 'descobriment' simultani d'una raça ària suposadament superior a bona part de les classificades fins aleshores va fer que Adolf Hitler, en el moment de deixar les belles arts per una carrera política, trobés tan el fil com l'agulla convenientment a mà: només calia que posés un a l'altra per engegar la matança ètnica més ben planificada de tots els temps.

Després de la guerra, la majoria de científics van anar abandonant les classificacions racials – sobretot a partir de la desacreditació definitiva d'aquestes en la revista nord-americana 'Current Anthropology', el 1962 – però es veu que, mig segle després, una part important de la població blanca europea encara hi creu, tal com demostra els comentaris de molts dels seus representants polítics: l'exprimer ministre de Eslovàquia Vladimir Meciar, posem per cas, estava convençut que els gitanos del seu país eren 'socialment incompatibles i mentalment retardats' (Agència de notícies CTK, 1993); més suau, però igual de contundent, el nostre Heribert Barrera afirma (pel que fa a la població subsahariana) que 'hi ha moltes característiques de la persona que vénen determinades genèticament, i probablement la intel.ligència n'és una...' ('Què pensa Heribert Barrera', Proa 2001, p. 96). No hi ha gaire distància entre aquestes declaracions basades en una antropologia caduca i les que afirmen que els magribins són tots uns lladres, que cap paquistanès no paga impostos o que la sang espanyola està en vies de desaparició (per citar només tres comentaris escoltats al meu barri de Barcelona en els últims mesos).

Ara que el mapa del genoma humà ens ha mostrat, fil per randa, que és impossible parlar de característiques racials innates, se sap que el fill d'una familía africana nascut a Catalunya, posem per cas, té tantes probabilitats de ser culturalment català que el fill d'una família catalana (més, si hem de jutjar per segons quins fills de catalans de soca-rel). Només hi ha un element que pot interferir amb la seva integració: el mateix racisme, sovint inconscient o no reconegut, d'un sector de la població amfitriona; cada vegada que se li escup al carrer, a aquest fill d'immigrant, que se li nega un lloc de treball per ser estranger, que se li estomaca a la comissaria – o que se li parla en un castellà macarrònic amb un somriure exagerat, com si fos un idiota congenital - s'està creient l'estereotip temut: el negre de merda que no s'integrarà mai. Una llàstima, perquè només s'està posposant l'inevitable: l'aparició gradual de catalans – siguin dependents, escriptors, paletes, representants de la COPCA o votants d'Esquerra Republicana – de pell ben fosca.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -