CATENGESP


PENÚLTIM ADÉU A PERPINYÀ

(06/02/2007)

DESCOBRIR CATALUNYA (01/02/2004)

Perpinyà va ser l'escenari des les últimes trobades entre jo i el pare

El meu pare, londinenc de tota la vida, era un francòfon empedreït. Quan era molt jove va descobrir la França tan pobra com encantadora de la post-guerra i a partir d'aleshores no deixava de visitar aquest país sempre que podia. Quan jo vaig aparèixer en escena, naturalment em portava de vacances a França any sí i any no, i l'alabava, en tot cas, durant tot l'any, de manera que vaig créixer a l'ombra de la belle France durant bona part de la meva infància. Ara bé, quan em va tocar rebel.lar-me contra els pares (o sigui, a l'edat de 14 anys) vaig incloure l'amor del meu pare per a la França entre la meva llista de greuges permanents. De fet, de tant rebutjar el seu entusiasme francòfon, vaig acabar convertint-me en una mena de francòfob: era una manera com una altra de mostrar el meu dissentiment. Desafortunadament, per una sèrie de raons que aquí no vénen al cas, la discòrdia general que hi havia entre jo i el pare – les nostres opinions sobre la França en formaven només una petitíssima part - perdurava força més enllà de l'adolescència i no sé si ens vam acabar evitant, precisament, però el cert és que ell mai no em venia a veure a Barcelona i jo mai no anava a veure'l a Londres. Fins que ell va començar a posar-se malalt i vam decidir trobar-nos en un lloc neutre. Jo volia que aquest fos una vila catalana i ell, és clar, que fos una ciutat francesa. Vam acabar optant per un lloc que era tant una cosa com l'altra, segons com es mirés: Perpinyà.

Perpinyà és una població assossegada, endreçada i relativament tranquil.la (dic 'relativament' perquè als seus carrers sempre hi ha una quantitat reduïda de gent amb presses que li confereix un cert toc aqueferat). Un cop arribats, tant el meu pare com jo volíem fer d'amfitrió, de manera que jo li ensenyava els edificis catalans com ara el Castellet (amb la seva senyera solitària) o el Palau dels Reis de Mallorca. Ell, per la seva banda, em convidava a prendre alguna cosa ben francesa a les terrasses igualment franceses a prop del riu. Vet aquí l'ambiguïtat curiosa de Perpinyà: per bé que sigui la capital de la Catalunya Nord, no deixa de ser també una ciutat provinciana francesa. Així mateix, tant ell com jo ens hi sentíem perfectament a casa i això ens ajudava, sens dubte, a començar a fer les paus. Deu ser per això que sempre penso de Perpinyà com el lloc que ens va preparar, mon pare i jo, per la nostra trobada final – ben cordial, ateses les circumstàncies - un any després. A Londres, a l'hospital.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -