CATENGESP


DE QUÈ ANEU, TIOS?

(06/02/2007)

AVUI (30/12/1999)

El català també té immensos recursos com a idioma obscè i transgressor, gens explotats

Una escena de 'True Romance', el primer guió d'en Tarantino: tres gàngsters discuteixen sobre si la cunnilicció és un acte contra natura, o no. El repte: traduir-la a la llengua del Baltasar Porcel. Els que han de portar a terme aquesta tasca: els participants en un taller de traducció, a Barcelona, a finals del 1998.

De moment, deixem-los a l'aula enxubada on treballen, amb el totxo del diccionari de l'IEC al mig de la taula - observant-los, amenaçador - i passem tot seguit a l'única traducció catalana de Tarantino publicada fins a la data: 'Jackie Brown' (Empúries, 1998). Que tot quedi dit: a la traductora, la Laura Escorihuela, li haurien de posar tres medalles de Sant Jordi tan sols per haver intentat reproduir el llenguatge inventiu, burlesc, violent i obscè de Tarantino en un idioma tan sofert com el llemosí: un idioma que - tal com ha comentat Vicenç Pagès ('Un tramvia anomenat text', Empúries, 1998) - s'ensenya a les escoles com si fos una branca morta de les matemàtiques; un idioma que - tal com apunta en Joan Pujolar ('De què vas, tio?', Empúries, 1997) - ha estat sistemàticament privat (gràcies, crítics literaris, gràcies, mitjans de comunicació subvencionats!) de tots els seus recursos trangressors, com ara el català gitanesc, el català xava, el català underground de certs còmics perduts en la nit del temps com ara 'Culdesac', el català terrorístic de certs sectors radicals, el català sardònic i juganer d'algunes colles juvenils ja en vies d'extinció...

No és de sorprendre, doncs, que la Escorihuela no ha tingut més remei i ha hagut d'inventar una mena de català 'dur' de collita pròpia. Malgrat un cert abús d'abreviacions col.loquials que no són gens fàcils de llegir ('Però tio, no 'stic preparant per 'nar enlloc'); malgrat la tendència dels personatges a abandonar la parla crua habitual a favor d'unes paraules exquisides com ara 'mullader' o 'bonifacis', o a fer servir els pronoms febles amb una precisió envejosa ('Mira, tio, odio el típic negre que li fa a un negre un favor i xac! tot seguit n'hi demana un altre a canvi..."); malgrat els calcs de l'anglès que no volen dir absolutament res ('la teva merda motel per indigents'), el text és, en general, eficaç i correcte. El problema, senzillament, és que no transmet ni una quarta part de la vivacitat de l'original. Vol allargar una mà creativa, tal com fa en Tarantino, cap al mar immens i variat del llenguatge del carrer, però no troba per on agafar-se. Tan mort és el català? Tan llatinitzat i Norma-litzat que ja no té allò que no sona però que és imprescindible a l'hora de traduir l'argot flexiblíssim dels nord-americans?

El que més sorprèn de tot plegat, si més no vist des de fora, és que precisament aquí, a les zones d'àmbit català, hi ha una tradició tan lingüística com literària que encaixa perfectament amb la parla quotidiana que se sent als barris baixos dels EE.UU: ja fa unes dècades que els habitants d'aquests fan servir paraules com ara 'shit' i 'ass' com una mena de puntuació habitual. I en quina zona d'Europa podem trobar una fixació més gran amb els conceptes de 'cul' i 'merda' que la que existeix a Catalunya? No és per res que el català estava en mans de la població no instruïda durant dos segles i mig anomenats de 'Decadència' quan arreu d'Europa les classes altes s'havien apropiat dels idiomes nacionals corresponents i n'extirpaven sistemàticament qualsevol rastre de vulgaritat verbal. I ara que la vulgaritat verbal ha tornat a ser un fet assumit arreu del planeta, com és que els catalans baden tant, ells que tenen una línia ininterrompuda de franquesa escatalògica i sexual que va des dels pits espaterrants de la princesa Carmesina ('Tirant lo Blanc', 1490) fins al joiell de la defecació de la dona d'en Pere Gimferrer ('L'agent provocador', 1998, p. 84)? Com és que els meravellosos textos còmics i obscens d'en Pitarra, posem per cas, no s'estan venent com xurros ('Don Jaume el Conqueridor' i 'Don Pere d'Aragó', 1870, reeditat 1992)? Com és que ningú o gairebé ningú ja no llegeix el magnífic Prudenci Bertrana, que parlava tant de la necrofília i la sodomia ja el 1925? Com és que les reedicions de les novel.les del Sagarra - farcides de sex-shows, orgies i putes adolescents - no s'exhaureixen cada any? Com pot ser que les novel.les pornogràfiques de Pedrolo com ara 'Obres púbiques' (1971, recentment reeditada, i en la qual abunden la coprofàgia, la cunnilicció, la fel.lació, on hi ha un mitjà d'un coit per cada dues pàgines) es compren en quantitats discretíssimes? Com és que es parla tan poc de les escenes fortíssimes descrites a segons quines novel.les de l'Andreu Martín o de les parts més crues de l'obra monzoniana (ningú ja no se'n recorda, de la fel.lació de la col.legiala a 'La magnitud de la tragèdia', 1989?)? Sembla mentida que no es tregui més profit d'aquesta tradició extraordinària, sembla mentida que la gent no parli més de les dotzenes i dotzenes de clàssics contundents que tenen a l'abast. En fi, si afegim aquesta llarga tradició escrita a l'obsessió popular amb les funcions corporals que forma una part íntegra de la vida catalana des de l'any de la Mariacastanya, ja n'hi ha prou i de sobres per traduir qualsevol marranada ianqui d'una manera encara més forta i creïble que el propi original.

Tornem doncs als traductors soferts del taller, que, seguint les pautes marcades, han traduït el final de la disputa entre els tres gàngsters tarantinescs sobre si la cunnilicció és un acte contra natura, o no. En el text, el Drexl i el Big D estan a favor de la pràctica en qüestió, mentre que el Floyd no la pot sofrir:

'DREXL
Digue'm una cosa. Estàs amb una puta. Però vull dir una puta massissa amb tot molt ben posat: la Jayne Kennedy. Estàs amb la Jayne Kennedy i li dius: "puta, fes-me una mamada!". I la Jayne et diu: "lo primer és lo primer, negre, no xupo res fins que no moguis el cul i em llepis la figa!" Què, tio, què li dius?
FLOYD
Li dic a la Jayne Kennedy: "xupa-me-la o et foto una pallissa"!
BIG D
Au, negre, toca de peus a terra. Li poses la mà a sobre a la Jayne Kennedy i vas de dret a la trena.
DREXL
Va, negre, deixa't d'hòsties, tu no fotràs cap pallissa a ningú.
FLOYD
L'engegaria a prendre pel cul!
En Drexl i en Big D s'aixequen de la taula fastiguejats. '

Eppur si muove. Queda clar que el català escrit - al contrari de l'opinió d'un nombre creixent de ciutadans - no serveix únicament per emplenar formularis, doblar dibuixos animats i escriure literatura feta pensant en els quadres intel.lectuals del futur. El català també pot ser inventiu, burlesc, violent i obscè. Com moltes de les persones que el parlen.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -