CATENGESP


L'ENEMIC INVISIBLE

(06/02/2007)

EL PUNT (01/05/2004)

On eren les pancartes a les manifestacions després de l'11-M que posaven, AL-QUAEDA NO, MUSULMANS SÍ?

L'onze de març d'aquest any, l'Estat espanyol va patir el pitjor atemptat terrorista de la seva història: pitjor que qualsevol atemptat d'ETA o dels GRAPO, pitjor que qualsevol dels nombrosos atemptats portats a terme per sicaris empresarials i sindicalistes armats a principis del segle vint, pitjor que la bomba del Liceu de 1893, pitjor, ja ho hem dit, que absolutament qualsevol altre atac semblant al llarg de la llarga història de l'Espanya moderna. Ara bé, la reacció de la gran majoria de la població a l'atemptat de l'11-M, ha estat molt diferent de les seves reaccions als atemptats anteriors. Amb un exemple, en tindrem prou: el 12 de juny de 1997, ETA va segrestar i assassinar el regidor del Partit Popular Miguel Ángel Blanco. Pocs dies després, van tenir lloc unes manifestacions impressionants arreu de l'estat – a la de Barcelona, hi havia un milió de persones i a la de Madrid, un milió i mig - per protestar contra aquest assassinat i com sempre, tothom tenia molt clar qui era l'enemic: de fet, el que havia de ser un homenatge silenciós a un regidor mort, es va convertir cada vegada més en un gran clam de venjança contra ETA (els del CESID d'aleshores havien acabat d'inventar l'eslògan 'ETA no, bascos sí', adoptat amb entusiasme per les multituds) que donava peu a un cert ambient agressiu, força lleig, que acabava marcant el to de tot plegat. Tot això, recordem-ho, per la mort d'un sol home.

Tornem a l'onze de març de 2004. Uns terroristes acaben d'assassinar gairebé dues-centes persones a la xarxa de rodalies de la ciutat de Madrid. Al principi tothom – el lehendakari Ibarretxe inclòs – dóna per descomptat que es tracta d'ETA. Un cop més, comencen a haver-hi manifestacions espontànies contra ETA i, en alguns casos, contra els bascos, unes manifestacions atiades pel govern, que s'entossudeix a atribuir els atemptats a l'organització terrorista basca, tot amagant durant hores i hores unes dades que contradiuen aquesta tesi, alhora que demana a tothom que surti al carrer per demostrar el seu suport a la Constitució. Però vet aquí que la veritat acaba descobrint-se: no es tracta ni d'ETA, ni de qualsevol altre grup que vulgui fer malbé la sagrada unitat constitucional: els assassinats de Madrid resulten ser l'obra d'un grup islamista, partidaris d'Al-Quaeda.

Hi ha, doncs, un enemic ben clar, però un enemic diferent del que durant anys i panys la població espanyola ha estat ensinistrada a odiar, o sigui, ETA. I aquest canvi d'enemic, aquesta aparició d'un altre tipus de terrorista, sembla que ha destarotat del tot la capacitat de reacció dels espanyols (els catalans inclosos). Es manifesten, i tant que es manifesten, però aquesta vegada en contra d'una vaguetat òbvia: el 'terrorisme', així, a seques; o sigui, aquesta vegada, a les manifestacions, no diuen els terroristes pel seu nom, ni molt menys es posen a corejar eslògans com ara, posem per cas: 'Al-Quaeda no, musulmans sí!'. Res d'això. És més, quan una altra organització islamista, també vinculada a la xarxa creada per Bin Laden, es posa a amenaçar Espanya amb més matances si no es treuen les tropes de l'Iraq, la reacció de la gent a aquest missatge arrogant i hipòcrita és absolutament nul.la. És més, encara: quan les tropes espanyoles surten de l'Iraq – i em sembla molt bé que ho facin, que consti - ho fan somrients, visiblement feliços, i ningú no ho comenta, tot i que la seva retirada ha estat apuntada com una victòria per les forces islamistes. Imaginem, per un moment, que ETA hagués matat a dues-centes persones, que poc després el govern espanyol hagués retornat tots els presos bascos a Euskadi (una vella reivindicació abertzale), i que ETA hagués emès un comunicat felicitant el govern per la seva decisió encertada: quin enrenou hi hauria hagut! Quina indignació arreu d'Espanya! Però això – exactament això – ho fan els islamistes, i ningú no diu ni piu. Em pregunto, què és que tenen els islamistes que no tenen els d'ETA? Ens avergonyeix, criticar islamistes (per bé que sapiguem que hi una gran diferència entre aquests i la majoria dels musulmans)? O, encara pitjor, podria ser que sentim, fins i tot i malgrat tot, una certa afinitat inconfessable per ells, atès que són antiamericans i antiisraelians, com tots els bons progres espanyols? Podria ser?


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -