CATENGESP


HOMES QUE PORTEN BIGOTI

(06/02/2007)

EL PUNT (01/05/2000)

Com és fàcil, de vegades, comparar segons qui a Hitler...

Tot i que ja fa un parell de mesos que van entrevistar José Maria Aznar al programa Àgora, al Canal 33, deuen ser pocs els espectadors que hagin pogut oblidar l’espectacle d'aquest senyor força baix, d'ulls foscos i lliures d'expressió, la cara feta d’un material flexible que de tant en tant es convertia en una massa d’arrugues palpitants enmig de la qual el bigoti s'arronsava com un petit teixó acabat de despertar. Parlava sense obrir gaire la boca (com si tingués un ninot de ventríloc al genoll) i deia coses que demostraven una certa manca d'allò que en podríem dir coneixements històrics. Per exemple, parlant d'Euskadi, va comparar l’entorn d'ETA – o era el món abertzale? - amb Adolf Hitler.

A veure. Fa molt de temps que els polítics invoquen el nom de Hitler en va, com si es tractés d'una mena de comodí sempre disponible per dimonitzar els adversaris, sense pensar en qui realment era, aquest paisatgista frustrat, ni què va fer. Per posar les coses més en perspectiva, caldria recordar que el règim d'Adolf Hitler, només al petit camp de concentració de Flossenburg, Bavària, entre 1938 i 1945, va matar el doble de gent (30.000) que tots els instigadors del Terror de la Revolució Francesa plegats. És a dir, només gràcies al camp de Flossenburg (tan petit, tan oblidat) Hitler s'hauria pogut considerar un dels governants europeus més brutals de la història moderna. Ara bé, de Flossenburg, i de camps semblants, no se'n parla gaire, perquè hi havia matances fins a cinquanta (50!) vegades més grans a altres camps nazis com ara Treblinka, Majdanek, Belzec, Sobibor i Auschwitz. Resumint: hi ha molts adjectius disponibles per descriure l'entorn d'ETA – o era el món abertzale? - però podríem dir que ‘hitlerià’, en el sentit històric del terme, és, si més no, una mica exagerat.

Ara bé, posats a fer comparacions desproporcionades, un estudi recent sobre el règim nazi (‘Backing Hitler’ de Robert Gellately, Ed. Oxford University Press, 2001), ha posat al descobert tota una sèrie de detalls fascinants sobre com Hitler va consolidar el poder als anys trenta. Curiosament, no feia servir ni la kale borroka ni assassinats puntuals sinó que utilitzava la unitat sacrosancta de la pàtria com a excusa per retallar les competències de les comunitats autonòmiques alemanyes (els lands): entre 1934 i 1935, va promulgar una sèrie de lleis que acabaven amb les escoles, les policies i els jutjats descentralitzats; segons una d'aquestes lleis, les eleccions generals del 12 de novembre de 1933 (que els nazis van guanyar) 'han demostrat que el poble alemany...s'ha unit en una unitat profunda i indissoluble' (sic).

Ara bé, aquesta política, al contrari del que passa avui en dia a l'Estat Espanyol, va comptar amb el recolzament de la pràctica totalitat de la societat civil. Gràcies a aquesta quasi-unanimitat – sempre segons Gellately – el règim de Hitler va aconseguir el suport popular necessari per tirar endavant la resta de seva política, dins el marc de la més estricta legalitat, amb les conseqüències que tots coneixem.

Ben mirat, l'única cosa que hauria pogut frenar Hitler a nivell polític hagués estat l'existència de lands que no s'identificaven amb el projecte nacional alemany i que fossin capaços de resistir-hi democràticament. Faltava, per dir-ho d'alguna manera, l'equivalent de Euskadi, Catalunya i Galícia dins el conjunt de l'estat alemany. Ara bé, si haguessin existit, segur que Hitler els hauria denunciat com a zones poc patriòtiques que donaven aixopluc a criminals i terroristes. En el cas que haguessin demanat la independència, no cal dir que hi hauria enviat l'exèrcit directament.

José Maria Aznar, gràcies a Déu, no té res a veure amb Hitler: és un demòcrata de tota la vida que respecta plenament els resultats electorals dels lands de l'estat espanyol - com ara Euskadi - els poders autonòmics dels quals no vol retallar ni en broma. I en el cas que alguns d'aquests territoris plantegessin la possibilitat de separar-se de la resta d'Espanya mitjançant mètodes estrictament democràtics, segur que, amb humilitat, acataria els resultats del referèndum i tot seguit felicitaria els nous caps d'estat en qüestió, amb aquell somriure tan entranyable al qual ens té avesats. Que absurd que és, de vegades, comparar segons qui amb Adolf Hitler.


- Textos i contingut: Matthew Tree - Disseny i programació: Nac -